Fi del primer acte: Un Nou Inici

Nosaltres abans i ara on PhotoPeach

Al començament d'aquest curs amb el photopeach titulat l'educació abans i ara. Era un treballet en grup del qual sabíem molt sobre com era l'educació d'abans, la que rebérem o la que havíem sentit a contar als nostres pares. Ara bé, com era ara no ho teníem tan clar i menys encara si se'ns hagués preguntat com volíem enfocar l'educació, com crèiem que havia d'evolucionar per avançar de forma qualitativa de manera que pogués incloure tot l'alumnat i permetre'ls una educació i un aprenentatge amb resultats, que fos significatiu.  D'això en parlam una mica na Laia i jo al photopeach amb el qual tancam l'assignatura de Processos i Contextos. 

I és que molt bé no sé, ara mateix, què n'he extret d'aquesta assignatura. Record que vaig entrar al màster i a aquesta classe amb les idees molt clares. Creia que l'educació era una cosa molt concreta, unidireccional i que si un al·lot no es comportava, fora. Tenia la visió que havia conegut, no és més que això. Ara no és així. Ara en parlar d'educació no tenc res clar. I és que m'arriben molts dubtes i interrogants perquè ara, a diferència de quan vaig començar, em pregunt quines són les millors estratègies per arribar a aquells alumnes que no els interessa l'assignatura, com puc motivar el personal perquè aprenguin i desitgin ampliar informació o fins i tot hi ha moments en que el meu plantejament se'n va cap a altres departaments per veure si podria haver-hi alguna combinació de sabers i que les diverses assignatures poguessin complementar-se una mica entre elles. 

Foto extreta de l'arxiu de Fotos antigues de Formentera del Facebook
amb permís del seu administrador. 

He descobert les competències i tot i ser-hi una mica reaci al principi he pogut veure que són la base de tot bon ensenyament. De res serveix saber calcular la hipotenusa d'un triangle si al món real no sabem veure-hi triangles. I crec que això és el més valuós que puc emportar-me d'aquesta assignatura: la visió. Després els coneixements específics, o determinades estratègies per aconseguir uns millors resultats o una major motivació ja vindran tot sols, ara tenc l'instrument (que abans no tenia) i és la il·lusió i les ganes d'experimentar, de provar nous mètodes i d'observar-ne els resultats. Vull ensenyar per competències, vull que els meus alumnes tenguin un blog (el meu amor pels blogs ha quedat comprovat aquí, aquí també i també aquí). Crec que de tot això pot treure-se'n molt de suc per combinar matèries interdepartamentals, per jugar i aprendre amb les TIC, perquè els al·lots busquin informació per ells mateixos, l'aprenguin a gestionar, en definitiva, perquè aprenguin a aprendre. 

Som molt conscient però que davant de tota aquesta meravella hi ha una odissea sencera a on els déus hi posen tot el seu alè perquè el vent vingui en contra. A hores d'ara ensenyar per competències i pretendre enllestir el currículum és molt mal de fer; convèncer al departament per dur a terme certes activitats és molt difícil i combinar diversos departaments, si no hi ha a prou voluntat per totes les parts, és quasi impossible. Tot plegat és una poesia molt bella que no tothom vol sentir. 

Així i tot jo me'n declar poeta absolut i si ha de dependre de mi, crec que miraré d'aplicar tot el que crega que pot aplicar-se i què en siga jo capaç. Ara és l'hora de començar a caminar per nosaltres mateixos i ben segur que durant les pràctiques no podrem aplicar res o quasi res del que hem après (o qui sap, igual sí) però el dia de demà, si arribam a tenir una plaça a un insititut, serà l'hora de veure fins on podem arribar. 

Ja per acabar, vis que ja li som a l'espigó, a l'assignatura, al blog i a l'entrada en qüestió, m'ha fet il·lusió embellir aquest escrit amb una fotografia antiga de Formentera, concretament del poble de Sant Ferran, a on es veu al mateix camí que hi ha dos grups de persones que caminen en sentits oposats, la modernitat que s'acosta i la tradició que s'allunya. En aquesta foto hi veig moltes coses, entre elles, crec que pot servir per representar el camí de l'educació amb els mètodes antics que a poc a poc ens deixen enrere mentre que els moderns, l'escola del segle XXI arriba per quedar-se. M'agradaria, però, acabar dient que no crec que hi hagi una escola bona i una dolenta, tot plegat és una evolució i ben segur que la metodologia tradicional ens ha deixat coses bones i potser encara en té alguna per donar; de la mateixa manera l'escola que m'agradaria mostrar als meus futurs alumnes m'agrada pensar que serà moderna, inclusiva i pròpia del segle que, junts, hem encetat. 

Dit això, ara sí que sí que concluesc el primer acte i romanc a l'espera de l'inici del segon, i del tercer, i del quart i de tots els que hagin de venir.

Fins aviat!

- Final del primer acte, mitja part.
Imatge flickr Creative Commons http://goo.gl/OcGtao 

Catacric catacrac, conte acabat!

Totes les imatges d'aquesta entrada són Creative Commons

Pareix ser que a Processos i Contextos ja li som a l'espigó. Podria ser que aquesta assignatura hagi estat una de les assignatures que més han contribuït en que canviï (una mica) la meua visió de l'ensenyament. Com bé comenta la nostra companya Laia Fontanet al seu blog intergalàctic Class Wars, la forma que tenia d'entendre l'art d'ensenyar era a través de la classe magistral, Les imaginava, així i tot, fent-les sense llibre de text però amb els al·lots prenent apunts traient foc de les puntes dels seus bics. Ara no. Seguesc pensant que a vegades la classe magistral pot ser que siga la més adient, però he après que depèn del context i que, la majoria de vegades, es pot ensenyar d'altres maneres. 

A classe per exemple, hem après a partir de twitter, instagram i blogger i això sí que no ho hagués dit mai. Quan sabérem que se'ns avaluaria a partir d'aquestes xarxes socials vaig cuidar tocar el cel. Fa molt de temps que em moc per aquí i vaig saber que igual no aprendria gaire però que divertir-me, em divertiria molt. Al final, per sort, he après i m'he divertit. 

He après que twitter, que era la xarxa que amb més desconfiança mirava, és molt més que un lloc on molts de modernets embriagats d'ego fan d'escriptors en capsuletes de 140 caràcters. Twitter és una altra finestra des d'on seguir l'actualitat que més ens interessa i, en aquest cas he obert la finestra de cara a l'educació i he seguit usuaris com @tiching o @educacion2. Sí que és ver, però, que així i tot ha estat la xarxa social que menys he explotat. He fet molts de retweets, hi he perdut molt el temps amb els meus modernets preferits: @ValeroSanmarti o @norcoreano però així i tot també he descobert articles interessantíssims que a més a més m'han servit pel màster i he arribat a escriure qualque cosa.

Així aconsegueix Finlandia ser capdavantera en Educació a Europa.Per ara és un fet inabastable aquí. O no? http://t.co/VjHDgC14ob #edubatema
— Jordi (@jordi_drf) noviembre 16, 2014

Els meus màxims divertiments han estat, sens dubte, blogger i instagram. Instagram no el sé veure com una eina gaire útil per a l'aprenentatge directe --exceptuant casos d'art, disseny, dibuix o activitats puntuals d'altres matèries com fer fotografies a rètols amb faltes a llengua o a arbres en flor a ciències naturals--. Tot i tenir alguna aplicació puntual directa sí que crec que és un complement molt bo per aprendre-hi indirectament. De la manera que l'hem fet servir nosaltres ha estat que amb instagram havíem de reflectir allò que havíem après. Era una visió de la imatge més aviat poètica, les fotografies havien de contar alguna cosa, havien de parlar. És ver que no crec que ho hagi aconseguit sempre però així mateix hi he pogut fer alguna metàfora i ha estat una eina amb la que m'he divertit molt i que crec que, el dia de demà, els alumnes també veuran amb molts bons ulls: de deures una foto, un xollo! (el que no sabran és que després tocarà redacció)

Com a complement que veig que és l'instagram, on millor que aplicar-lo que a l'eina de les eines? El blog. Des del meu àmbit, que és la llengua, crec que el blog és una eina que em farà molt de profit. No ara durant les pràctiques ni igual tampoc durant el primer any de feina, però sí que voldré fer-lo servir per tots els avantatges que crec que té i que vaig explicar la setmana passada aquí.

L'arribada de les TIC impliquen una reforma integral del
sistema. 

I ja acabant, crec que twitter i instagram sí que poden contribuir en un aprenentatge significatiu dins
de les assignatures. A través d'aquestes xarxes no aprendran què són les llengües romàniques o quants dies va durar el romanç entre Romeu i Julieta però sí que pot ajudar a que materialitzin aquest coneixement i els quedi gravat. Hem comprovat que llegir i memoritzar no sempre són l'única i la més eficaç de les metodologies.

Una cosa molt ètica, però que a hores d'ara encara em costa una mica és la utilització d'imatges lliures. Jo que som una mica piratilla, sempre havia fet servir la primera fotografia que trobava que m'agradàs. Ara començ a tenir en compte els drets en part per ètica, però en part també perquè és com un petit repte: la imatge desitjada costa més de trobar, però quan apareix la satisfacció és major.

A primers de curs la tecnologia a l'aula em creava repulsió. Veure les meues nebodes parlar il·lusionadíssimes perquè juguen amb la pissarra digital de la seua classe m'eriçava els pèls dels braços com si es tractàs de la coa d'un gat quan veu un ca. Ara veig que les TIC ofereixen un ventall de possibilitats inacabable. Així i tot, crec que és un camí que l'hem començat a caminar just ara i que encara ens queden moltes passes per recórrer per poder aprofitar al màxim els avantatges de les TIC sense perillar en els inconvenients: qui em garanteix que l'alumne a classe està fent servir l'ordinador per completar informació i no per parlar amb la seua cibernòvia argentina?

Enllaç: la foto d'instagram que, per no sé quina raó, no arriba a carregar-se a blog (avui que li tirava floretes ha decidit no funcionar com Déu mana)

TIC tac, TIC tac, TIC tac... arriben les TIC.                                                                   I com en tot, és renovar-se o morir i vist que l'educació tradicional ha caducat, els professors hem d'aprendre a manejar les TIC per fer-ne d'elles un aliat i no només un entreteniment pels alumnes. Aprendre amb les TIC és possible. 

A photo posted by @jordiformentera on Nov 11, 2012 at 4:05am PST

...avaluar...

Què vol dir avaluar? I què no vol dir? De quantes maneres es pot fer? Totes són igual d'efectives? Per què? Què en sabem al respecte? És important?

. . . a v a l u a r . . .

1) Avaluar vol dir qualificar? 

Abans de començar aquest màster hauria respost que sí. De les juntes d'Avaluació en sortien les nostres notes i se'ns avaluava amb exàmens que, en ser-nos retornats, portaven una nota encerclada per corona. Així que sí, llavors per mi avaluar era una manera polida de dir-li al posar les notes o qualificar. I els diccionaris sembla ser que em donaven la raó! Però ara això ja s'ha acabat. Durant les darrers setmanes he après que avaluar no és qualificar. 

2) Idò què és?

L'avaluació és el procés a partir del qual s'analitza i s'observa el progrés que ha tingut, en una àrea determinada, un alumne o, per què no, un professor. Abans se'ns avaluava a partir d'exàmens amb els quals s'interpretava si dominàvem la matèria X segons l'exactitud amb la qual responíem a la pregunta que el professor ens formulava. Podíem haver estudiat només aquell punt i teníem una xiripa immensa o bé havíem memoritzat el tema de manera que, durant un període màxim de 12 hores érem capaços de cantar-lo però passat aquest temps: foscor. Després ja no recordàvem res, desapreníem allò que, segons l'examen (aprovat amb bona nota), ja sabíem. 

Efectivament, avaluar és saber  observar quins són els progressos que un alumne fa en una matèria determinada i a partir d'aquesta avaluació es qualifica més o menys positivament.

3) Reflexiona la teua resposta:

Hi ha moltes maneres d'avaluar, la nostra experiència com a estudiants ens ha permès conèixer-ne algunes, en el meu cas han estat els exàmens, les exposicions orals i també els treballs individuals o en grup. Altres factors que se m'havien avaluat havien estat la llibreta d'exercicis i l'actitud. 

Per tant, si ho analitz detingudament, pot dir-se que jo ja he estat hereu de la LOGSE: vaig fer exàmens (conceptes), entregava la llibreta d'exercicis (procediments) i se'm contava l'actitud (actitud). La cosa és que en cap cas la meua avaluació va anar més enllà de l'avaluació tradicional: el que més comptava, i de lluny, era un examen a partir del qual el professor i ningú més que ell dictaminava si era apte o si no ho era, si aprovava o suspenia. Recentment he sabut que hi ha altres sistemes per avaluar als alumnes a partir de les quals qui decideix no és exclusivament el professor: parlam de coavaluacions i d'autoavaluacions. A la coavaluació hi participen, de forma conjunta, els alumnes i el professor i totes dues parts avaluen l'alumne que s'està examinant. L'autoavaluació és un exercici de reflexió molt interessant que permet mostrar què és el que millor ha assimilat l'alumne i també què és el que no ha après també i per què. 

Consider que el millor sistema d'avaluació és el que combina els tres: l'avaluació que fa el professor del progrés de l'alumnat juntament amb l'avaluació que fa l'alumnat sobre el seu propi aprenentatge i sobre el mètode que s'ha impartit per aprendre. Aquest sistema permet fer una major autocrítica tant per part de l'alumne com del professor i posar en relleu aquells punts que s'haurien de millor per tal que l'aprenentatge fos complet. Si l'alumne corregeix el professor de forma constructiva, el docent pot  esmenar l'aspecte en qüestió de cara a la pròxima vegada que hagi d'impartir un coneixement determinat o d'aplicar un mètode d'aprenentatge. 

4) Alguna pregunta més?

Així i tot, aquí no s'acaba tot sinó que just comença. L'avaluació pot ser final o continuada. L'avaluació final no té secrets, és la que més lligada va amb l'examen i les nits d'estudi sota la llum d'un bell flexo. És un sistema d'avaluació que ha funcionat durant molt de temps però que personalment el veig com un fòssil d'un sistema d'ensenyament caduc i desfassat. L'avaluació continuada és aquella amb la qual el professor pot seguir el progrés de l'alumne des del començament fins al final del curs. És un sistema que permet que el professor acompanyi l'alumne durant el procés d'aprenentatge. 

5) Quina creus que és millor? Per què?

Ja per anar acabant aquesta ''prova avaluatòria no vinculant'', vull afegir que l'avaluació continuada és un gran exercici d'aprenentatge a totes bandes ja que, enfocat de manera que l'avaluació siga mútua entre professors i alumnes i constant, pot aconseguir-se un aprenentatge de les matèries que arribi molt més als alumnes. Fa temps, al twitter vaig fer un retweet d'un article de Carles Monereo "Dime cómo evalúas y te diré cómo aprenden tus alumnos" (gràcies Mar, m'ha fet molta il·lusió que el llegissis)

"@tiching: "Los alumnos aprenden en función de cómo les evalúas" Entrevista a Carles Monereo: http://t.co/rYYFJFZmDu" #edubateMA

— Jordi (@jordi_drf) octubre 20, 2014

La cosa és que, i amb això sí que ja li som a l'espigó a aquesta entrada del blog, el mètode d'avaluació és important però també són molt importants les eines amb les quals ensenyam: exàmens, treballs...

Aquí és on vull parlar del blog com a eina de classe. És una eina que ja la coneixia abans de començar el màster i que em va sorprendre i alegrar molt que se'ns plantejàs l'opció de fer-lo servir a  les assignatures (a hores d'ara en tenc, al màster, tres d'actius: un d'obligatori i dos que no ho han estat). De fet, és una eina que m'atreu a prou com per plantejar-me la possibilitat de fer el TFM sobre el paper dels e-portafolis: no gasten paper i són curosos amb el medi ambient (7); es treballa la llengua escrita de forma activa i, a partir de vídeos i gravacions s'hi pot afegir també la pràctica de la llengua oral (1)(3); dissenyar un blog ofereix moltes possibilitats creatives (2) i mitjançant escrits i reflexions l'alumne aprèn a aprendre i a seleccionar informació (5). (Del blog com a mètode en faig propaganda a aquest altre blog meu: Metodologies Docents)

Tal com comenta Jordi Adell en aquest vídeo, hi ha tres tipus d'e-portafoli: el d'aprenentatge, a través del qual l'alumne documenta de forma personal els seus progressos mitjançant materials i reflexions relacionats amb l'assignatura; el d'avaluació, que en aquest cas vindria a ser una doble funció de l'e-portafoli d'aprenentatge-avaluació; i també el de presentació a partir del qual l'autor mostra allò què ha fet, creat o que sap a un lector que l'avalua. 

Així és que, amb el blog, tenim una eina a on hi són inherents pràcticament totes les competències bàsiques que se suposa que ha d'assolir tot estudiant. És un sistema que permet una avaluació molt continuada de l'estudiant i a on l'alumne es veu amb la necessitat de cercar informació i de qüestionar-se allò que ha après anteriorment (autoavaluació). A més a més, és una eina que permet treballar qualsevol matèria i a on seria també possible entrellaçar assignatures de diverses branques creant així autèntics petits treballs per projectes.

 "dime cómo evalúas 

y te diré cómo aprenden tus alumnos"

És vital que la vella avaluació: la dels exàmens i la de les xuletes escrites sota la llum del flexo a la nit, aquella avaluació-fòssil que no vol marxar, desaparega. Hi ha alternatives, sistemes millors. Un nou ordre eficaç i competencial per avaluar: dinàmic, simpàtic i viu, que canvia constantment. #edubateMA #capdeCabra #NaturaMorta www.guixandbits.blogspot.com.es

Una foto publicada por @jordiformentera on Nov 11, 2014 at 9:44 PST

Ensenyem-los a ser competents, ensenyem-los a entendre

A poc a poc la idea d'un nou model educatiu va prenent forma. Per ara ja hem vist que si es vol modernitzar el sistema educatiu hi ha que canviar la forma de fer dels professors i això, moltes vegades esdevé una tasca molt dificultosa, per no dir quasi impossible, quan hi ha un currículum excessivament carregat i tancat al darrere dels docents. De tot això, però, ja n'hem parlat a entrades anteriors, tal com s'observa amb aquests enllaços i tot i que avui podríem afegir comentaris nous al respecte, el tema principal que ens ocupa és un altre. Avui toca parlar ja d'un sistema educatiu que ha ha pogut desfer-se dels lastres educatius que arrossega des de fa tants segles.

Deixem-nos de batalletes i de sistemes que no funcionen
(vinyeta dibuixada per jo al Paint inspirat en una de semblant
que vaig trobar un dia per internet. Autoria pròpia)

Avui vull parlar d'una nova escola a on les competències bàsiques no només figuren al PEC del centre sinó que a més a més s'apliquen. Vull parlar-vos d'una escola a on els al·lots i al·lotes aprenen per competències. I potser avui encara tenim aquesta escola una mica lluny de casa però no és per res del món utòpica. És una escola real que existeix, tal com es demostra amb el vídeo que encapçala aquest text: a Andorra s'aplica una educació per competències. I podríem també parlar de l'escola de la Reggio Emilia, model inclusiu i constructivista que vaig comentar en aquest altre blog l'altre dia. 

La finalitat d'aquesta escola que existeix no és la de formar als alumnes com a gravadores o llorets que siguen capaços de repetir els rius de la península Ibèrica o de definir què és una illa. La veritat és que la nova escola és més complexa. La teoria ha de servir per millorar la pràctica i teoria i pràctica sovent són dos conceptes que l'escola actual disassocia. El fet que l'alumne sàpia relacionar teoria amb pràctica el permet no aprendre sinó entendre allò que tracta. Quan es parla d'ensenyar per competències es parla precissament d'això mateix. Deixar endarrere el sistema actual i la concepció encara avui de massa pares de que garrit que entra a l'escola garrit que ha de sortir llicenciat de la Universitat pot permetre'ns entendre d'una vegada per totes que l'escola és formació per al camí que elegeixi l'al·lot, siga el que siga, tant si és universitat com formació professional i aprenem així que l'escola ha de formar per a la vida i que la vida ha d'entendre's com a objecte d'estudi de l'escola.

L'escola per competències és transversal i no només canvia
la manera d'aprendre sinó que permet aplicar a la vida
allò què s'ha après. (Autoria pròpia, taula conceptual copiada i
traduïda d'una altra taula semblant que corre per internet)

Tota persona que ha estat escolaritzada ha de ser capaç de relacionar conceptes, fets, procediments i que la persona competent és aquella que sap relacionar-ho tot i procedir en conseqüència i que és incompetent aquell individu a qui li falla un d'aquests pilars anomenats: conceptes, fets, procediments i actituds per poder encarar-se als reptes que li sorgeixin, siguen matemàtics dins d'una carrera de números o bé siguen alimentaris quan surt a fer la compra. I això, tristament no sempre és així. Molts som, encara, els hereus d'un sistema en el qual se'ns ha premiat el saber conceptes i el saber resoldre problemes però que no se'ns ha ensenyat a pensar i a relacionar les dues cares de la mateixa moneda. 

A classe parlam de tres peus o pilars: conceptes, procediments i actituds. En Zabala n'anomen quatre al afegir-hi els fets. Després de reflexionar-hi molt, crec que coincidesc amb en Zabala i em decant per parlar de quatre peus. Sempre que entenguem els conceptes com la base teòrica d'un procés (què és el cafè i què necessitam per preparar-lo); els procediments ho entenguem com la posada en pràctica d'aquests coneixements (quan feim el cafè) i l'actitud, a part de l'amor cap al què s'està fent, que és el que es comentà al vídeo-conferència de la darrer classe, crec que hi ha que entendre-la també com la manera com, amb el què s'està fent, s'interacciona amb l'entorn (si prepar cafè, una bona actitud serà demanar quanta gent en vol, si no estic tot sol). Conceptes, clar; procediments, clar; actituds, clar; però per què fets? No sempre en Zabala es referia als fets com jo ara ho faré, però és la manera que crec que m'encaixa més el concepte si l'entenem com al context: tot procés, siga el que siga, depèn del context en el qual es produeix. Un que domina els conceptes (ingredients), els procediments (és el rei de la cafetera) i l'actitud (fa el cafè amb passió italiana i n'ofereix a tot qui en vol amb un gran somriure) que no domini els fets i es trobi que no hi ha suficients gots té dos opcions: no dar cafè a tot qui n'ha demanat o davant d'aquest fet saber-se adaptar i fer servir una tassa. Entenc el pilar dels fets com el context que envolta un procés i que, en certs casos, implicarà l'adaptació de l'individu. El veritable competent és aquell qui domina la teoria i ho demostra en la pràctica i que té una actitud exemplar i una capacitat d'adaptació als fets/context que el fan ser un McGiver de l'àmbit que faci falta.

Aprendre ha de ser un camí que vagi des d'allò que ja se sap fins a nous coneixements ben assolits i entesos (autoria pròpia)

Perquè aquestes competències puguen ser apreses han de ser funcionals i significatives: a tot el què s'aprèn se li ha de poder donar una aplicació o, com a mínim, poder respondre per què ho ensenyam: ha de poder ser entès. Això té un nom, que és el d'aprenentatge significatiu. Els coneixements han d'aprendre's a ensenyar-se a partir dels que els alumnes ja tenen de base. Si vull ensenyar llengua, i el tema que toca són els dialectes la millor manera que els aprenguen no serà amb una taula de diferències i semblances sinó fent que els puguen escoltar i reconèixer i comprendre per què els explicam. Això significa que per ensenyar a ser competents i a que aprenguin de forma significativa la lliçó cantada magistral des de darrere la taula ja no serveix: la nova escola requereix una major implicació i involucració del professor, que és qui ha d'ajudar a co-construir el saber dels que vindran.

Concepte: Cafè, què és, com és? Procediment: Facem-lo. Actitud: Amb voluntat, amb amor italià. Fets: Era una bon hora per prendre un bon cafè, el context s'hi adeia. #edubateMA #bialetti #cafesDern #cafe Sempre és hora per fer es café.

Una foto publicada por @jordiformentera el Nov 11, 2014 at 3:21 PST

Adéu al Currículum, adéu al vell ordre. La revolució a les aules, segona part

Síndrome d'Estocolm: La síndrome d'Estocolm és un estat psicològic en què la víctima d'un segrest o la persona retinguda contra la seva pròpia voluntat, desenvolupa una relació de complicitat amb el seu segrestador. A vegades, els ostatges poden acabar ajudant els captors a aconseguir els seus fins o bé a evadir la policia.  

Per a més informació, consultau la Viquipèdia, Síndrome d'Estocolm.

Exemples com aquest, aquest altre o aqueix d'aquí ens deixen veure que el currículum és un mal amic que és present a dins de tots els departaments de qualsevol institut de secundària. Resulta que el currículum és aquella eina que marca què s'ha d'ensenyar i ens regula com i quan impartir les classes. No hi ha que confondre això amb una pauta orientativa, no. El currículum és més que això, és un sac que mai s'acaba a on s'hi tiren a dins coneixements, conceptes, competències bàsiques i així com el sac s'infla i pesa cada volta més el llaç que envolta el coll del professor s'estreny cada volta més al veure que el temps per donar cada matèria s'acurça i la quantitat d'alumnes augmenta. Tot plegat es tracta d'una cursa que, si res no canvia al darrer instant, el professor té perduda fins i tot ans de començar. 

Imatge Creative Commons de flickr Cada dia
milers de professors es veuen escanyats per
aquesta mateixa soga, feta a partir d'un currículum
infinit i d'uns llibres de text mal interpretats.

Molts de professors fan servir un llibre de text com a model a seguir. Allí hi és tot. S'hi inclouen tots els coneixements que el Currículum exigeix que s'imparteixin i, a més a més, per si de cas en faltàs cap, sovent se n'inclouen d'altres. El resultat és visible en tots els estudiants: 30 quilos de saber i coneixement apilotats dins d'una motxilla que arrosseguen, així com poden i amb la llengua fora, entre classe i classe. I els professors, temorosos de no deixar-se res, corren per explicar-lo sencer.

Però... És possible un ensenyament sense aquestes "regles santes" apellades currículum i llibre de text? Són molts els professors que ho reclamen, tots han patit la pressió d'un currículum inesgotable i han vist com és impossible acabar-se els llibres de text. Sense anar més lluny, el meu record com a estudiant era veure el meu professor d'història fer autèntics malabarismes per poder avançar tant com fos possible per aquell llibre gruixut com la Bíblia en vers. Així i tot també record les meues classes de català, a batxillerat, les fèiem sense llibre. Això no vol dir que s'hagi de prescindir del llibre. En comptes de llegir-lo fil per randa, per què no queda com a material de reforç o d'ampliació per a determinats casos? Passar d'interpretar el llibre com l'Eina a començar a interpretar-lo com una altra eina més. 

Tot plegat és un fre que evita que l'escola que volem entri a les aules. Com podrà desaparèixer la imatge del professor-instructor si no deixa de dar dades que els alumnes-receptors anoten i subratllen als seus idèntics llibres de text? Si es vol avançar i es volen introduir nous mètodes s'ha de saber deixar certs vicis endarrere. Ara bé, dels professors que critiquen el llibre de text, quants el deixen endarrere? És que són ostatges del llibre de text que pateixen la síndrome d'Estocolm?

És que si no se segueix un currículum que fa d'embut pels alumnes no assoliran les competències bàsiques que se suposa que han d'aprendre? Memoritzar de manera mecànica no és cap competència. A tot això Zabala ho exemplifica molt clarament a l'hora de parlar de la memòria. Explica que és necessària estimular-la i fer-la servir en certs moments, com a l'hora d'aprendre els períodes clau de la Revolució Francesa, però és inconvenient fer-la servir a l'hora d'adquirir coneixements que volen un cert raonament darrere.  

És molt important que les competències bàsiques abracin l'àmbit social, interpersonal, personal i professional de tot individu. I és que les competències han d'armar a qualsevol individu per fer front al que li oferirà la vida. És a dir, competència o ser competent significa poder resoldre amb eficàcia aquests nuus que apareixen en algun moment en tota vida humana, ja sigui a l'àmbit personal com professional. Per resoldre'ls i ser competents cal bastir a la persona de capacitats actitudinals, procedimentals i conceptuals. 

Una bona educació ha de poder ensenyar a l'alumna allò que ha de saber, allò que s'ha de saber fer i com s'ha de ser. És a dir, conceptes, procediments i actituds. Amb el sistema educatiu actual ja tenim resolt un d'aquests tres pilars, els alumnes surten forts amb conceptes. Ara és hora d'ensenyar-los a aplicar-los i d'ensenyar-los a ser. Per poder arribar a aquesta meta calen nous mètodes que obliguin als alumnes a pensar per sí mateixos i que els obligui a resoldre interrogants a partir d'allò que ja han après prèviament per tal d'adquirir nous coneixemenets. Ara és hora de que aprenguin a construir-se i a que el professor pugui acompanyar-los en aquest procés i avançar cap a l'escola del segle XXI.

És el currículum escolar un lastre del que no ens en podem alliberar o és un cas de la síndrome d'Estocolm? #edubateMA

Una foto publicada por @jordiformentera el Oct 10, 2014 at 8:24 PDT

El professor 2.0

Escribe Manuel Rivas: “Ser enseñante no solamente requiere una cualificación académica. Un buen profesor o maestro tiene que tener el carisma del Presidente del Gobierno, lo que ciertamente está a su alcance; la autoridad de un conserje, lo que ya resulta más difícil y las habilidades combinadas de un psicólogo, un payaso, un disc jockey, un pinche de cocina, un puericultor, un maestro budista y un comandante de la Kfor. Conozco a una profesora que sólo desarmó a sus alumnos cuando demostró tener unos conocimientos futbolísticos inusuales, lo que le permitió abordar con éxito la evolución de las especies”.

                                                                           Ser Docente. Miguel Ángel Santos Guerra

Aquest fragment del text de Santos Guerra m'ha fet recordar una de les primeres classes de llatí que vaig tenir a primer de carrera. Ens explicaren el pes de les paraules amb un exemple molt il·lustratiu que ara compartesc amb tots vosaltres. Quina és la relació entre un mestre i un ministre?

Mestre prové de magister. Magister ve de l'adjectiu llatí magis, que vol dir més o més que.  Es podria dir que el magister a Roma era el que destacava per damunt dels altres pel seu coneixement en determinades àrees. Qui més sabia d'equitació, era el magister d'equitació; mentre que qui més sabia d'astronomia era el magister d'astronomia. 

Ministre prové de minister. Minister ve de l'adjectiu llatí minus, que vol dir menys o menys que. A Roma el ministre era el servent o el subordinat d'algú altre amb més poder i menys coneixement. D'aquí ve que alguns polítics siguin ministres, perquè --se suposa-- que estan al servei del poble. 

Al·legoria de l'educador 2.0 que fa referència a aquesta 

imatge vista a classe (és una mica macabrilla, 

però al flickr, i que fos Wiki Commons, és el que he trobat)[1]

A l'Antiguitat, el mestre tenia un pes en la societat pels coneixements que era capaç de transmetre. Ser capaços de compartir el coneixement és una màxima del professor 2.0. I és que les funcions de l'educador de l'Escola Constructivista --i aquí és on entra un esquema que vérem a la darrer classe que em va agradar molt-- es multipliquen exponencialment, devora de les funcions del professor tradicional. 

La setmana passada explicàvem en aquest blog com havia de ser l'aula de l'escola Constructivista. Aquesta escola havia de procurar enterrar els vells hàbits per tal d'introduir-ne d'altres que no fossin unidireccionals i que implicassin, per una banda els alumnes, i per l'altra, el professor. 

Avui parlam del professor.

El nou professor, l'educador 2.0, ha de ser capaç de moure's amb facilitat a través de les xarxes socials, dels blogs, de la tecnologia wiki, etc. La raó és molt senzilla, avui en dia, i cada dia més, els alumnes porten a la butxaca una finestreta que els té connectats al món amb twitter, facebook, instagram, i molt més. 

És a dir, l'alumne és el portador d'una eina que serveix per llegir, veure-hi vídeos, crear i compartir allò que llegeixen i creen. En aquest punt el professor ha de saber confluir amb els nous temps i fer servir aquestes eines per aprofitar-ne el ventall que aquestes ofereixen per enviar lectures, comentar-se i sobretot, saber fer reflexionar els alumnes. La setmana passada dèiem que per destriar el gra de la palla, dins de la infinitud d'informacions que trobam a la web, feia falta criteri. Idò bé, aquest criteri el formen conjuntament l'educador 2.0 i els alumnes. I és que a través de propostes i dels treballs de reflexió posteriors, realitzables a través de fòrums, etc. l'alumne va adquirint un ventall d'eines i d'experiències que l'ajudaran, en el dia de demà, a saber trobar allò que busca. 

Però com ha de ser l'educador 2.0?

Per aconseguir aquest professor ideal necessitam: 

100gr de Motivació

Un gotet de Pedagogia

150gr de coneixement Wiki

200 cl de Coneixement de la matèria

2 cullerades d'experiència en blogs

Primer de tot hem de posar el subjecte a la Universitat per cursar un Grau, o els que tenguin forns antics, una Llicenciatura. Deixam fornejar el subjecte entre 4 i 5 anys fins que es treu el títol. Una volta tenim al graduat el diluïm amb un gotet de Pedagogia ja que el professor ideal ha de saber de què parla, ha de tenir coneixements, però també ha de saber-los transmetre, ha de saber ensenyar. 

Deixam reposar la massa un ratet mentre començam a preparar la cobertura del pastís de l'educador. Agafam els 150gr de coneixement Wiki i hi tiram dues cullerades d'experiència en blogs. Si volem que surti bé és recomanable deixar-hi caure una miqueta de coneixements diversos en les diverses TIC i xarxes socials que ens envolten i que prèviament haurem tamisat. Ho mesclam bé i ho deixam caure damunt del graduat amarat de Pedagogia.

Una volta ho hem deixat reposar una mica podrem degustar un fantàstic educador 2.0 o T(tics)P(pedagogia)A(epèntesi [2])K(koneixement). 

L'educador ideal, el professor TPAK (la A és epentètica [2]) és tan bo de fer que es fa així! Voilà! Et bon apetit! #edubateMA

A photo posted by @jordiformentera on Oct 10, 2014 at 3:55 PDT

Anotacions secundàries

1. Els déus hindús sovent se'ls dibuixa amb molts de braços. Això no es deu a què els hindús creguin que aquesta és la seua forma sinó que és una manera de representar l'omnipotència dels déus. Si amb 2 braços un pot fer molt, amb dos dotzenes pot fer molt més.
2. Una epèntesi és l'afegiment d'un so sense raó etimològica a dins d'un mot per tal de facilitar-ne la pronúncia. El professor TPAK seria, en realitat, el professor TPK però al ser impronunciable se li afegeix una -A-. Passa igual amb (e)stop quan parlam.

Bibliografia orientativa

Apunts de classe de la sessió del passat 13 d'octubre de 2014.

Viquipèdia, entrada relativa a l'hinduisme.

Flickr

La revolució a les aules?

La universalización de la enseñanza en los países desarrollados y en vías de desarrollo y la extensión del pensamiento democrático han evidenciado la debilidad  de un sistema escolar pensado para una minoría selecta. 

Cómo aprender y enseñar competencias, Antoni Zabala. 

Quantes vegades ens han dit que el món mai deixa de rodar o que la societat canvia constantment? També hem sentit a dir molt sovent que les coses quan ja van bé és millor no tocar-les, deixar-les fer. Però, si ens centram en el sistema educatiu, creim que funciona? Igual és hora de plantejar-nos una possible renovació integral de les bases docents. Deixar endarrere, en el record d'un temps passat, el sistema que duim arrossegant tants d'anys i començar a construir una nova manera de fer escola. 

Per què no? Parlem-ne.

Primerament, abans de començar cap revolució, hi ha que saber quin és el nostre punt de partida per tal de poder orientar el full de ruta que ha de guiar-nos. Toca tenir clar quin model d'escola és el que no volem per així poder-lo esmenar. El nostre objectiu és l'escola tradicional: l'escola unidireccional en la qual el coneixement és una eina exclusiva del professor. L'escola a on l'estudiant hi és per absorbir-hi tot allò que sigui capaç de retenir per tal d'amollar-ho el dia que li toqui examinar-se. Aquest model és el que el nou docent ha de mirar d'evitar. És important aprendre a destriar entre la instrucció i l'educació.

La instrucció requereix d'unes bases verticals que no poden saltar-se: el professor ensenya i l'alumne atén, aprèn i és examinat a partir d'exàmens que penalitzen l'error. L'escola tradicional defensa un status quo a on el professor és l'element actiu i l'alumne n'és el passiu i no existeix, o és molt minsa, la interacció entre les dues parts. En aquesta escola la finalitat última és passar de curs, ascendir, i moltes voltes s'oblida que el que és vital és aprendre. És l'escola del si t'ho saps raja; sinó, calla.

Tal volta algú que em llegeixi podrà pensar que aquests plantejaments acaben de ser les darrers palades de terra damunt del cos, encara calent, del sistema educatiu. Aquest algú dirà que és clar que el mestre ha d'ensenyar i l'alumne ha d'atendre i que canviar això és acabar-ho de tirar tot per la borda. I aquest algú dirà ver, però des d'aquí li diré que a més de llegir-me, miri el següent vídeo:

I és que l'escola del segle XXI ha d'aconseguir que els docents puguin ensenyar alhora que els alumnes aprenen allò que se'ls mostra. Ha d'aconseguir això i molt més. És molt important aconseguir crear uns ambients de treball a on el professor passi de ser un instructor que repeteix dades a ser un guia que els mostri com s'adquireix el coneixement i que els convidi a compartir-lo. Avui en dia, amb internet, tenim un ventall d'informació tan vast que és impossible llegir-se'l tot. Hi ha que saber destriar el gra de la palla i per fer això s'ha de mester criteri.

Aquest és el paper del nou docent, ha de dotar l'estudiant d'aquest criteri per aconseguir que els alumnes siguin, més que sapients, competents. Manllevant unes paraules de Zabala, s'anomena ''competència'' l'habilitat d'una persona per ser capaç de realitzar una labor concreta de forma eficient. El nou alumne ha d'aprendre llengua i matemàtica però, si ho oblida o vol saber-ne més, ha de ser capaç de re-aprendre-ho i ampliar a partir del que ja sabia o encara recordava i de buscar la informació més acord amb el que el context li diu que ha de saber. L'estudiant ha de ser actiu i ha de ser capaç de construir el seu propi coneixement a partir d'unes bases que ja té o que el professor l'ha guiat perquè ell les assoleixi.

Així i tot aquesta revolució, tot i ja haver començat, avança a passes de pardal i amb l'article que s'amaga a l'altra banda d'aquest enllaç, ho prov d'exemplificar.

Esper que acabeu de passar un bon cap de setmana. Jo, l'he passat amb en Zabala:

Cargando

Qui en dissabte zabaleja... ningú no l'enveja. #edubateMA #màsterFP

Ver en Instagram

L'educació abans i ara

Bon dia piratilles, 

A la primera sessió d'aquesta assignatura, Processos i Contextos Educatius, vàrem jugar per primera vegada amb algunes de les infinites ferramentes que ens ofereixen les TIC. D'aquesta manera va ser com creàrem un vídeo d'imatges a través de photopeach que vàrem acompanyar d'un fil musical que, en el nostre cas, va ser la banda sonora de la pel·lícula Carros de Fuego. 

El present vídeo el férem en grup i, tal com mostra el títol, pretén mostrar, en pocs segons, els canvis metodològics que ha patit l'ofici d'ensenyar. Amb la introducció dels ordinadors i les noves tecnologies s'obri un horitzó que, amb esforç i dedicació, canviaran els significats tradicionals de les paraules escola i ensenyar.

L'educació abans i ara

Primeres impressions

Molt estimables companys i companyes,

Ja hem finalitzat la primera setmana del màster. Hem pogut fer un petit tast de quines i de com seran les assignatures que el formen i, més o menys, començam a entendre els jeroglífics amb els quals s'anomenen les aules de l'edifici. AV-C03P2 no és el germà de R2-D2 ni la matrícula de cap jet privat; AV-C segueix sent un miesteri però 03 és el número de l'aula i P2 és la planta a la qual es troba, que en aquest cas és la planta 2.

Justament, si la memòria no m'enganya, aquesta és l'aula on començàrem el màster amb l'assignatura de Processos i Contextos Educatius. En aquesta assignatura és on se'ns ha manat la creació d'un blog per fer-lo servir de portafoli, que és la manera moderna, si no ho he entès malament, d'anomenar el que tradicionalment era una carpeta de treball o, com jo he volgut anomenar-ho, un quadern de bitàcola.

I per què un quadern de bitàcola? En el pont de qualsevol embarcació important hi ha d'haver un quadern en el qual s'hi anoten els rumbs presos, l'estat de la mar i del vent, la velocitat del vaixell o, entre d'altres, les possibles incidències que poden ocorre durant la travessia entre l'inici i el final d'un viatge. És a dir, just el mateix que un portafoli si entenem la temporalitat del viatge per la del curs i les anotacions referents a l'estat de la mar o els rumbs presos pels coneixements i materials que anirem assimilant al llarg del curs.

Un blog dins l'aula me'l puc mig imaginar perquè he conegut casos en què alguns professors n'han fet servir. Ara bé, fer encaixar les xarxes socials de twitter, instagram o fins i tot facebook dins d'un curs no m'entra al cap. I he de dir que estic molt intrigat per veure com pot transformar-se el que havia vist sempre com una distracció per a l'alumne com a un recurs perquè aprengui coses. Ho veig com convertir el que per als alumnes és una arma d'evasió en una arma d'ensenyament, i la idea m'encanta.

Com que no tenc els correus electrònics de quasi ningú del grup, ni tampoc els seus respectius facebooks, vull aprofitar l'avinentesa per penjar una foto que ens férem ahir en sortir de l'acte d'obertura del nou curs i així, qui la vulgui tenir, la pugui descarregar.

[Galeria d'imatges]

A més a més, aprofit per penjar un enllaç a on hi ha la galeria d'imatges del diari, per així immortalitzar el moment.

PD: Aquest cap de setmana, si res no falla, muntarem un moble i un sofà d'IKEA. Farem la transmissió del muntatge via twitter sota el hastag #feimikea

Instantània presa en el càtering oferit per la UIB

Mediterràniament...