Aquest document en format pdf és un resum amb la informació bàsica sobre la historiografia i les cròniques catalanes. Aquest document contextualitza cada crònica en la seua època i n'explica les seues característiques principals tant pel que fa a llengua, estil o temàtica.
Molt se'ns ha dit que tenim aules del XVIII, uns currículums del XIX, professorat del XX i alumnat del XXI. I qui ho ha dit no ment. Quan entrem a l'aula (fet que ja s'aproxima) serà important que puguem desmentir tal màxima i fer que a l'aula, el professor puga ser també del XXI. I és que siga primària o siga secundària l'escola deixa marca. Qui passa per ella sempre la recorda d'una manera o d'una altra i és que els ensenyats, som el que som. Uns la recordam avorrida, interessant, l'hora de veure als amics, el copiar als exàmens o les coes a la cafeteria ans d'aconseguir una napolitana descongelada. És poc habitual que el primer record de l'ensenyat quan pensa en l'escola siga el d'anar-hi cada dia amb il·lusió o que hi guardi records com il·lusió, desig d'aprendre, etcètera (records que ser-hi hi són! Jo en guard uns quants també de molt bons).
La il·lusió, entre altres factors, la genera el mètode. Si l'alumne sap que quan entri a classe li tiraran un guix al cap i li diuen que no ha après res, no voldrà anar a escola i el record que en guardi el transmetrà als seus fills en el dia de demà. És per això i perquè és també exercici de classe, que he buscat unes quantes pàgines d'on extreure informació per ser un professor d'aquells al que no titllen massa de cabró particular i per presentar una assignatura atractiva de cara als alumnes.
És per això que quan algú s'adreci als gadgets del lateral dret i vegi les llistes de blogs i webs educatives veurà que hi ha una macedònia de temes a tractar. He volgut buscar direccions que siguen més aviat generalistes i que parlin de l'ensenyament. Després n'he buscat d'altres ja més pròximes al meu camp i són estrictament lingüístiques. Hi ha una observació que vull fer i és que, a l'hora de cercar blogs, n'he trobat molts que són de professors que l'utilitzen a l'aula. És genial, trob que és una eina estupenda per tractar amb els alumnes, tal com he comentat altres vegades ací i aquí.
Parlem dels blogs.
Fa temps que ja en tenia un d'afegit (abans i tot que començàs Complement II) que es diu Aprendre amb família. Aquest el tenc d'exemple per comprovar que una altra educació és possible. És el diari d'una família catalana que ensenya als seus fills a casa, sense dur-los a cap CEIP. Aquest és un tema sobre el qual no hi tenc una opinió formada de forma sòlida, és per això que el tenc afegit com a motivador pel canvi. Pel que fa als blogs agregats recentment en tenc un parell que recullen l'activitat de la blogosfera educativa pitiüsa (1 i 2). En tenc alguns de generalistes que tracten temes molt diversos dins de l'àmbit educatiu (1, 2, 3 i 4) dels quals m'agradaria destacar-ne el que he enllaçat sota el número 4, Gramática parda. Aquest blog té un caràcter personal, fort i àcid i és crític amb tot el que envolta a l'educació. Com és normal en aquestes dates no he pogut aprofundir-hi tant com hauria volgut, ni en aquest blog ni en cap enllaç dels que he cercat. Serà tasca obligada, però, una volta anem més lleugers de feines i treballs. Quan les urgències no prioritzin les coses que de veritat importen. Per què us faceu una idea de com és aquest blog, en transcric les dues primeres frases que hom llegeix quan hi entra:
¿De qué sirve la pedagogía, o la metodología, a un estudiante que no tiene interés por aprender? "Mi abuela quiso que yo tuviera una buena educación, por eso no me mandó a la escuela".(Margaret Mead) Inicio de “La escuela ha muerto” de Everett Reimer.
Llavors després he seleccionat un parell de blogs més propers a la meua àrea d'on extreure'n idees i recursos (1 i 2). Un és en català i l'altre en castellà. No tenen més secret: recursos. Passem a les webs.
Parlem de webs
Amb el tema webs toca dir el mateix que amb els blogs, n'hi ha de més generalistes i de més específiques del meu àmbit. No em deturaré a explicar per què he triat cadascuna de les que apareixen enllaçades al lateral. Preferesc centrar-me en un parell que són les que he trobat més interessants. La primera a la que faç referència és ExamTime que és una pàgina que no sé com he caigut on ella ni sé exactament per què serveix. Però m'encanta i estic desitjant tenir temps per començar a jugar-hi. Sembla ser que és una pàgina estil wix.com que permet a l'usuari crear proves de tota classe per fer a través d'internet. D'aquesta manera poden fer-se mapes conceptuals, proves tipus test, exàmens, fitxes, passar apunts als alumnes, etcètera. I té una estètica molt atractiva! Crec que pot arribar a ser el complement perfecte per crear un diàleg entre l'alumne i el professor a través del moodle.
Una altra web a la qual m'agradaria dedicar un parell de línies és a Tiching. Recentment m'he registrat a aquesta web i he de dir que a part de tenir també una estètica molt atractiva i intuïtiva està caramulla de recursos i temes que tracten sobre educació que es paguen molt la pena de llegir. Crec que és una web que a través de les seues pàgines inciten a la motivació i a la voluntat de voler fer una bona feina per part del docent. Aquesta és la sensació que vaig tenir-ne en el seu dia, quan vaig decobrir tiching a través de twitter quan fèiem Processos i Contextos. Crec que la majoria dels retweets que vaig fer sota el hastag #edubateMA eren d'aquesta bona gent.
I ja per concloure i dar pas al progrés d'altres assignatures (aquí l'alumne ni para ni descansa massa) afegir que per evitar l'escola que Montllor recorda a la cançó que dóna peu a aquesta entrada és clau que facem servei de recursos diversos (jo he triat els que aquí bonament he presentat) per tal d'estar actualitzats en tot moment. Els alumnes sempre arriben més actualitzats i més preparats que els alumnes que acaben de sortir. Tot plegat és una roda on van entrant alumnes nous amb necessitats i capacitats noves mentre que els que un ja coneixia creixen i surten. L'únic puntal que queda immòbil és el mestre que, si no s'adequa als temps perd aquesta connexió alumne-professor de la que faç bandera. És per això i més que fa falta comunicació, comunicació i comunicació (i voluntat d'adaptació) i a hores d'ara, amb una generació d'al·lots tan informatitzats com tenim, l'adaptació passa per aquí.
De tota manera però, si mai arrib a acabar de professor, entre tabletes, iPods i demés pantalletes de tota classe miraré d'inculcar-los l'amor pels llibres, per l'olor de la tinta i pel gaudi de tenir, entre les mans, petites joies de paper.
El darrer dia a classe parlàrem del que no es va saber si anomenar-se Open Education o Educació Oberta. Bé, em permetré el luxe de començar reflexionant una mica sobre això i és que, tot i que a vegades hom diga el contrari, pens que el nom sí fa la cosa. Abans d'anomenar-ho, però, hem de saber què és el que volem batiar. L'educació oberta és aquella que es constitueix per recursos educatius oberts com puguen ser, per exemple, recursos educatius amb llicències obertes. La idea, per entendre-la una mica a nivell piratilla, és que copyright i llicència oberta són antònims. La voluntat de les llicències obertes és alliberar el coneixement de manera que tothom puga accedir-hi i nodrir-se'n. No sense algunes consideracions, tal com s'observa més endavant. Però no ens avancem als fets. La cosa és que la pedra angular de tot aquest trellat és que l'educació oberta permet ensenyar i aprendre a partir de recursos lliures.
Ara figurem-nos que, a l'era de la informació i de les comunicacions no hi hagués forma legal de compartir de manera lliure el coneixement. Tot el saber es trobàs engabiat per drets que en dificulten la seua difusió. En un estadi com el proposat el que ara pot compartir-se amb el món sencer queda relegat únicament a aquells privilegiats als quals se'ls transmès aquest coneixement. En una dimensió on les llicències obertes no existeixen ens condemnam a tenir el coneixement tancat, sense que puga ser refutat, compartit o ampliat. En definitiva, parlam d'un saber empresonat sense possibilitat de volar. És per aquesta raó que, lluny de crear manlleus i afegir nous anglicismes a la nostra parla, crec que el terme més correcte per anomenar la Open Education hauria de ser Educació Lliure o Coneixement Lliure en contraposició del que està tancat per diverses raons que en dificulten l'accés.
Les llicències obertes, però, no crec que siguen únicament fruit de la bondat de voler compartir sinó que, tot plegat va lligat amb el bot que han fet les noves tecnologies en els darrers anys. A hores d'ara carregar i descarregar documents és molt fàcil i molt ràpid i això és precisament el que més facilita l'avanç de la comunicació (alerta amb la sobre-informació!). Aquest tipus d'informació permet editar, compartir, corregir, ampliar, citar, mostrar i reeditar i més verbs que ara no em recorden.
Segons el que es parlà a classe, l'argument principal de Jordi Adell a l'hora de defensar l'educació oberta és que, si un estudi científic ja ha estat pagat per la Universitat que el patrocinava o ha rebut subvencions, haver de pagar per accedir-hi és pagar un estudi que ja ha estat pagat. És com del que es queixen els catalans, que paguen uns peatges per a unes autopistes que ja han estat pagades i amortitzades.
De tota manera, i aquí ve la part més personal de tot això, no crec que tot hagi de ser Creative Commons, Wiki Commons, etcètera: d'accés lliure. A l'hora d'escollir què entra i què no entra en aquesta carpeta avui encara massa petita de les llicencies obertes crec que tota la responsabilitat cau damunt l'autor que és, en definitiva, qui escull si el que ha creat vol que siga d'accés lliure o no.
Llicència Oberta vol dir coneixement gratuït? Sí, però amb matisos.
Educació Oberta vol dir coneixement gratuït? No.
Parlem-ne. La UOC i la UNED són universitats que es proclamen a sí mateixes com a obertes. Faltaria veure fins a quin punt ho són. L'educació oberta és aquella educació que fa servir recursos educatius oberts. És a dir, l'educació oberta fa servir material amb llicència oberta. Si aquest ensenyament, però, ve dirigit i reglat per un equip professional òbviament no pot ser gratuït. Si l'estudiant aprèn per lliure, llavors sí.
En el meu cas, a l'hora d'afegir l'icona CC al blog, he optat per una opció bastant restrictiva. Però, com tot, té una justificació. Tot i ser una llicència oberta, si algú utilitza el què he escrit m'ha de citar. Així i tot no vull que si qui m'utilitzi ha fet algun canvi al que he escrit ho notifiqui i no que se m'atribueixin paraules o idees que no han estat meues. Un altre punt és que si jo no m'estic enriquint amb el que escric (cosa que m'agradaria, i comprar-me això) no vull que un segon o un tercer sí que ho faci. Si ho fa que me'n pagui el percentatge just i un xic més. Per evitar que terceres persones puguen enriquir-se a la meua costa o responsabilitzar-me de paraules o variacions del meu escric que no he fet també exigesc que qui comparteixi res des del meu blog ho faci amb les mateixes restriccions que ho faig jo.
Una pega que li veig a tot plegat: si col·loc el gadget CC se suposa que tot és CC. M'agradaria trobar un mètode que permetés compartir el que he escrit però que no permetés la lliure circulació de les meues fotografies, en el supòsit que en penjàs cap.
Una idea que trobaria molt digna i gratificant cap a l'autor és que els treballs que es pengen a la xarxa amb llicència oberta tenguessin l'opció de rebre una bonificació voluntària per part de qui en fa ús. És a dir, si jo vull buscar i trob un treball que parli sobre la tortugueta mora a les Pitiüses amb llicència oberta se'm permeti l'opció de donar a l'autor una retribució voluntària com a gratitud per la seua tasca i és que, en contra del que crec que defensa Jordi Adell (tampoc ho puc assegurar) no tots els treballs estan pagats per les Universitats ni han rebut beques suficients per part de l'Estat. Els treballs de final de màster o els treballs de final de Grau, per exemple, som els alumnes qui pagam per redactar-los i dotar-los d'un caràcter oficial. No fóra just que, per suposar que ja hi hem guanyat el que ens pertoca, no poguéssim rebre res més. La virtut de les llicències obertes hauria de ser la possibilitat d'un micro-mecenatge voluntari que garantís i fomentàs l'ús de d'aquest univers lliure i el popularitzàs. La idea vindria a ser un:
Gràcies per descarregar aquest document. Ens ompli d'orgull i satisfacció el vostre interès per aquesta obra. Si ho desitja pot formar part d'aquest projecte amb una contribució voluntària de 50 cèntims d'euro.
Digueu-me purista si voleu però a jo això de mesclar idiomes perquè sí no em tira gaire. De fet no m'ha agradat mai, mica. Sense pretendre voler fer una defensa a ultrança de la nostra parla crec que sortosament tenim una llengua capaç, en major o menor fortuna, de desenvolupar-se en qualsevol àmbit sense haver de mester gaires préstecs d'altres idiomes. A banda d'això, igual pel meu deix més romanista (o estrictament romàntic) consider que sent com som hereus de la tradició llatina hem de ser fidels a les nostres llengües romanes i és per això i per res altre que al meu Entorn Personal d'Aprenentatge no l'escriuré com a Personal Learning Environtment.
Així i tot, hi ha que saber de què parlam quan feim referència a aquests entorns personals d'aprenentatge. Castañeda i Adell han descrit aquests entorns com a un tot que està format per tres parts inherents les unes a les altres:
1) l'accés a la informació
2) els mecanismes necessaris per formular i crear una opinió al respecte
3) les eines per compartir i posar en comú les reflexions a les quals s'ha arribat.
Per tant, del que estam parlant és d'un espai que propiciï i faciliti la possibilitat d'accedir a la informació, de gestionar-la per formar-nos-en una opinió al respecte i de les eines a partir de les quals es puguen compartir i posar en comú les conclusions a les quals s'ha arribat. Dit d'aquesta manera pot semblar tot plegat molt tècnic o, fins i tot, academicista. Per sort no té perquè haver de ser únicament així. Aquest procés el feim des del mateix moment, per exemple, en què agafam el mòbil per accedir a twitter i informar-nos de quins han estat els succeïts principals de la jornada (accedim a la informació). Una volta informats, encara dins twitter, podem crear un o més d'un tweet (cream) i compartim la nostra opinió amb la resta de la comunitat Twitter.
EPA número 1
És per això que consider que la idea de crear un EPA i materialitzar-lo dibuixat no és tan senzill com pot parèixer. Especialment pel fet de ser l'entorn p e r s o n a l de cada un. Expòs el meu cas perquè ens puguem entendre.
Com pot observar-se a la imatge número 1, aquest EPA té diverses icones que es troben damunt de la línia. I encara l'hauria pogut fer més complex, com pot veure's amb la imatge número 2 que és, de fet, el meu EPA definitiu.
Twitter, de la mateixa manera que la Viquipèdia, en el meu cas haurien d'estar situats al centre de l'esfera de manera que beguessen i s'impregnassen, al mateix temps, de l'accés, la creació i la compartició. Jo som viquipedista i utilís la Viquipèdia per accedir a tot tipus d'informació. També la gestion i en crei de nova i com que tot allò que es crea a dins la Viquipèdia queda en obert, ço fa que siga consultable i compartible amb la resta de navegants. Tal com he exemplificat més amunt, passa el mateix amb Twitter. Si seguim amb la meua autobiografia EPA, com que en algunes ocasions he penjat fotografies a flickr i, alhora faig servir aquesta pàgina per cercar imatges i accedir a informació gràfica, és una eina que es troba a mig camí entre l'accés i la compartició.
Això des Entorns Personals d'Aprenentatge a internet és molt relatiu. De veritat hi ha serveis estrictament d'accés, creació o compartició?
Cal dir que tot això sempre és molt discutible. En el meu cas faig servir youtube només com a font per veure vídeos i no com a punt de compartició (hauria pogut afegir-ne algunes més com en la nube, repelis.tv, ver series y novelas o seriesflv que són pàgines que serveixen com a alternativa als tancaments de series i pelis Pepito, la retirada d'enllaços de series.ly i altres servidors on accedir a pel·lícules i sèries.
