Catacric catacrac, conte acabat!

Totes les imatges d'aquesta entrada són Creative Commons

Pareix ser que a Processos i Contextos ja li som a l'espigó. Podria ser que aquesta assignatura hagi estat una de les assignatures que més han contribuït en que canviï (una mica) la meua visió de l'ensenyament. Com bé comenta la nostra companya Laia Fontanet al seu blog intergalàctic Class Wars, la forma que tenia d'entendre l'art d'ensenyar era a través de la classe magistral, Les imaginava, així i tot, fent-les sense llibre de text però amb els al·lots prenent apunts traient foc de les puntes dels seus bics. Ara no. Seguesc pensant que a vegades la classe magistral pot ser que siga la més adient, però he après que depèn del context i que, la majoria de vegades, es pot ensenyar d'altres maneres. 

A classe per exemple, hem après a partir de twitter, instagram i blogger i això sí que no ho hagués dit mai. Quan sabérem que se'ns avaluaria a partir d'aquestes xarxes socials vaig cuidar tocar el cel. Fa molt de temps que em moc per aquí i vaig saber que igual no aprendria gaire però que divertir-me, em divertiria molt. Al final, per sort, he après i m'he divertit. 

He après que twitter, que era la xarxa que amb més desconfiança mirava, és molt més que un lloc on molts de modernets embriagats d'ego fan d'escriptors en capsuletes de 140 caràcters. Twitter és una altra finestra des d'on seguir l'actualitat que més ens interessa i, en aquest cas he obert la finestra de cara a l'educació i he seguit usuaris com @tiching o @educacion2. Sí que és ver, però, que així i tot ha estat la xarxa social que menys he explotat. He fet molts de retweets, hi he perdut molt el temps amb els meus modernets preferits: @ValeroSanmarti o @norcoreano però així i tot també he descobert articles interessantíssims que a més a més m'han servit pel màster i he arribat a escriure qualque cosa.

Així aconsegueix Finlandia ser capdavantera en Educació a Europa.Per ara és un fet inabastable aquí. O no? http://t.co/VjHDgC14ob #edubatema
— Jordi (@jordi_drf) noviembre 16, 2014

Els meus màxims divertiments han estat, sens dubte, blogger i instagram. Instagram no el sé veure com una eina gaire útil per a l'aprenentatge directe --exceptuant casos d'art, disseny, dibuix o activitats puntuals d'altres matèries com fer fotografies a rètols amb faltes a llengua o a arbres en flor a ciències naturals--. Tot i tenir alguna aplicació puntual directa sí que crec que és un complement molt bo per aprendre-hi indirectament. De la manera que l'hem fet servir nosaltres ha estat que amb instagram havíem de reflectir allò que havíem après. Era una visió de la imatge més aviat poètica, les fotografies havien de contar alguna cosa, havien de parlar. És ver que no crec que ho hagi aconseguit sempre però així mateix hi he pogut fer alguna metàfora i ha estat una eina amb la que m'he divertit molt i que crec que, el dia de demà, els alumnes també veuran amb molts bons ulls: de deures una foto, un xollo! (el que no sabran és que després tocarà redacció)

Com a complement que veig que és l'instagram, on millor que aplicar-lo que a l'eina de les eines? El blog. Des del meu àmbit, que és la llengua, crec que el blog és una eina que em farà molt de profit. No ara durant les pràctiques ni igual tampoc durant el primer any de feina, però sí que voldré fer-lo servir per tots els avantatges que crec que té i que vaig explicar la setmana passada aquí.

L'arribada de les TIC impliquen una reforma integral del
sistema. 

I ja acabant, crec que twitter i instagram sí que poden contribuir en un aprenentatge significatiu dins
de les assignatures. A través d'aquestes xarxes no aprendran què són les llengües romàniques o quants dies va durar el romanç entre Romeu i Julieta però sí que pot ajudar a que materialitzin aquest coneixement i els quedi gravat. Hem comprovat que llegir i memoritzar no sempre són l'única i la més eficaç de les metodologies.

Una cosa molt ètica, però que a hores d'ara encara em costa una mica és la utilització d'imatges lliures. Jo que som una mica piratilla, sempre havia fet servir la primera fotografia que trobava que m'agradàs. Ara començ a tenir en compte els drets en part per ètica, però en part també perquè és com un petit repte: la imatge desitjada costa més de trobar, però quan apareix la satisfacció és major.

A primers de curs la tecnologia a l'aula em creava repulsió. Veure les meues nebodes parlar il·lusionadíssimes perquè juguen amb la pissarra digital de la seua classe m'eriçava els pèls dels braços com si es tractàs de la coa d'un gat quan veu un ca. Ara veig que les TIC ofereixen un ventall de possibilitats inacabable. Així i tot, crec que és un camí que l'hem començat a caminar just ara i que encara ens queden moltes passes per recórrer per poder aprofitar al màxim els avantatges de les TIC sense perillar en els inconvenients: qui em garanteix que l'alumne a classe està fent servir l'ordinador per completar informació i no per parlar amb la seua cibernòvia argentina?

Enllaç: la foto d'instagram que, per no sé quina raó, no arriba a carregar-se a blog (avui que li tirava floretes ha decidit no funcionar com Déu mana)

TIC tac, TIC tac, TIC tac... arriben les TIC.                                                                   I com en tot, és renovar-se o morir i vist que l'educació tradicional ha caducat, els professors hem d'aprendre a manejar les TIC per fer-ne d'elles un aliat i no només un entreteniment pels alumnes. Aprendre amb les TIC és possible. 

A photo posted by @jordiformentera on Nov 11, 2012 at 4:05am PST

...avaluar...

Què vol dir avaluar? I què no vol dir? De quantes maneres es pot fer? Totes són igual d'efectives? Per què? Què en sabem al respecte? És important?

. . . a v a l u a r . . .

1) Avaluar vol dir qualificar? 

Abans de començar aquest màster hauria respost que sí. De les juntes d'Avaluació en sortien les nostres notes i se'ns avaluava amb exàmens que, en ser-nos retornats, portaven una nota encerclada per corona. Així que sí, llavors per mi avaluar era una manera polida de dir-li al posar les notes o qualificar. I els diccionaris sembla ser que em donaven la raó! Però ara això ja s'ha acabat. Durant les darrers setmanes he après que avaluar no és qualificar. 

2) Idò què és?

L'avaluació és el procés a partir del qual s'analitza i s'observa el progrés que ha tingut, en una àrea determinada, un alumne o, per què no, un professor. Abans se'ns avaluava a partir d'exàmens amb els quals s'interpretava si dominàvem la matèria X segons l'exactitud amb la qual responíem a la pregunta que el professor ens formulava. Podíem haver estudiat només aquell punt i teníem una xiripa immensa o bé havíem memoritzat el tema de manera que, durant un període màxim de 12 hores érem capaços de cantar-lo però passat aquest temps: foscor. Després ja no recordàvem res, desapreníem allò que, segons l'examen (aprovat amb bona nota), ja sabíem. 

Efectivament, avaluar és saber  observar quins són els progressos que un alumne fa en una matèria determinada i a partir d'aquesta avaluació es qualifica més o menys positivament.

3) Reflexiona la teua resposta:

Hi ha moltes maneres d'avaluar, la nostra experiència com a estudiants ens ha permès conèixer-ne algunes, en el meu cas han estat els exàmens, les exposicions orals i també els treballs individuals o en grup. Altres factors que se m'havien avaluat havien estat la llibreta d'exercicis i l'actitud. 

Per tant, si ho analitz detingudament, pot dir-se que jo ja he estat hereu de la LOGSE: vaig fer exàmens (conceptes), entregava la llibreta d'exercicis (procediments) i se'm contava l'actitud (actitud). La cosa és que en cap cas la meua avaluació va anar més enllà de l'avaluació tradicional: el que més comptava, i de lluny, era un examen a partir del qual el professor i ningú més que ell dictaminava si era apte o si no ho era, si aprovava o suspenia. Recentment he sabut que hi ha altres sistemes per avaluar als alumnes a partir de les quals qui decideix no és exclusivament el professor: parlam de coavaluacions i d'autoavaluacions. A la coavaluació hi participen, de forma conjunta, els alumnes i el professor i totes dues parts avaluen l'alumne que s'està examinant. L'autoavaluació és un exercici de reflexió molt interessant que permet mostrar què és el que millor ha assimilat l'alumne i també què és el que no ha après també i per què. 

Consider que el millor sistema d'avaluació és el que combina els tres: l'avaluació que fa el professor del progrés de l'alumnat juntament amb l'avaluació que fa l'alumnat sobre el seu propi aprenentatge i sobre el mètode que s'ha impartit per aprendre. Aquest sistema permet fer una major autocrítica tant per part de l'alumne com del professor i posar en relleu aquells punts que s'haurien de millor per tal que l'aprenentatge fos complet. Si l'alumne corregeix el professor de forma constructiva, el docent pot  esmenar l'aspecte en qüestió de cara a la pròxima vegada que hagi d'impartir un coneixement determinat o d'aplicar un mètode d'aprenentatge. 

4) Alguna pregunta més?

Així i tot, aquí no s'acaba tot sinó que just comença. L'avaluació pot ser final o continuada. L'avaluació final no té secrets, és la que més lligada va amb l'examen i les nits d'estudi sota la llum d'un bell flexo. És un sistema d'avaluació que ha funcionat durant molt de temps però que personalment el veig com un fòssil d'un sistema d'ensenyament caduc i desfassat. L'avaluació continuada és aquella amb la qual el professor pot seguir el progrés de l'alumne des del començament fins al final del curs. És un sistema que permet que el professor acompanyi l'alumne durant el procés d'aprenentatge. 

5) Quina creus que és millor? Per què?

Ja per anar acabant aquesta ''prova avaluatòria no vinculant'', vull afegir que l'avaluació continuada és un gran exercici d'aprenentatge a totes bandes ja que, enfocat de manera que l'avaluació siga mútua entre professors i alumnes i constant, pot aconseguir-se un aprenentatge de les matèries que arribi molt més als alumnes. Fa temps, al twitter vaig fer un retweet d'un article de Carles Monereo "Dime cómo evalúas y te diré cómo aprenden tus alumnos" (gràcies Mar, m'ha fet molta il·lusió que el llegissis)

"@tiching: "Los alumnos aprenden en función de cómo les evalúas" Entrevista a Carles Monereo: http://t.co/rYYFJFZmDu" #edubateMA

— Jordi (@jordi_drf) octubre 20, 2014

La cosa és que, i amb això sí que ja li som a l'espigó a aquesta entrada del blog, el mètode d'avaluació és important però també són molt importants les eines amb les quals ensenyam: exàmens, treballs...

Aquí és on vull parlar del blog com a eina de classe. És una eina que ja la coneixia abans de començar el màster i que em va sorprendre i alegrar molt que se'ns plantejàs l'opció de fer-lo servir a  les assignatures (a hores d'ara en tenc, al màster, tres d'actius: un d'obligatori i dos que no ho han estat). De fet, és una eina que m'atreu a prou com per plantejar-me la possibilitat de fer el TFM sobre el paper dels e-portafolis: no gasten paper i són curosos amb el medi ambient (7); es treballa la llengua escrita de forma activa i, a partir de vídeos i gravacions s'hi pot afegir també la pràctica de la llengua oral (1)(3); dissenyar un blog ofereix moltes possibilitats creatives (2) i mitjançant escrits i reflexions l'alumne aprèn a aprendre i a seleccionar informació (5). (Del blog com a mètode en faig propaganda a aquest altre blog meu: Metodologies Docents)

Tal com comenta Jordi Adell en aquest vídeo, hi ha tres tipus d'e-portafoli: el d'aprenentatge, a través del qual l'alumne documenta de forma personal els seus progressos mitjançant materials i reflexions relacionats amb l'assignatura; el d'avaluació, que en aquest cas vindria a ser una doble funció de l'e-portafoli d'aprenentatge-avaluació; i també el de presentació a partir del qual l'autor mostra allò què ha fet, creat o que sap a un lector que l'avalua. 

Així és que, amb el blog, tenim una eina a on hi són inherents pràcticament totes les competències bàsiques que se suposa que ha d'assolir tot estudiant. És un sistema que permet una avaluació molt continuada de l'estudiant i a on l'alumne es veu amb la necessitat de cercar informació i de qüestionar-se allò que ha après anteriorment (autoavaluació). A més a més, és una eina que permet treballar qualsevol matèria i a on seria també possible entrellaçar assignatures de diverses branques creant així autèntics petits treballs per projectes.

 "dime cómo evalúas 

y te diré cómo aprenden tus alumnos"

És vital que la vella avaluació: la dels exàmens i la de les xuletes escrites sota la llum del flexo a la nit, aquella avaluació-fòssil que no vol marxar, desaparega. Hi ha alternatives, sistemes millors. Un nou ordre eficaç i competencial per avaluar: dinàmic, simpàtic i viu, que canvia constantment. #edubateMA #capdeCabra #NaturaMorta www.guixandbits.blogspot.com.es

Una foto publicada por @jordiformentera on Nov 11, 2014 at 9:44 PST

Ensenyem-los a ser competents, ensenyem-los a entendre

A poc a poc la idea d'un nou model educatiu va prenent forma. Per ara ja hem vist que si es vol modernitzar el sistema educatiu hi ha que canviar la forma de fer dels professors i això, moltes vegades esdevé una tasca molt dificultosa, per no dir quasi impossible, quan hi ha un currículum excessivament carregat i tancat al darrere dels docents. De tot això, però, ja n'hem parlat a entrades anteriors, tal com s'observa amb aquests enllaços i tot i que avui podríem afegir comentaris nous al respecte, el tema principal que ens ocupa és un altre. Avui toca parlar ja d'un sistema educatiu que ha ha pogut desfer-se dels lastres educatius que arrossega des de fa tants segles.

Deixem-nos de batalletes i de sistemes que no funcionen
(vinyeta dibuixada per jo al Paint inspirat en una de semblant
que vaig trobar un dia per internet. Autoria pròpia)

Avui vull parlar d'una nova escola a on les competències bàsiques no només figuren al PEC del centre sinó que a més a més s'apliquen. Vull parlar-vos d'una escola a on els al·lots i al·lotes aprenen per competències. I potser avui encara tenim aquesta escola una mica lluny de casa però no és per res del món utòpica. És una escola real que existeix, tal com es demostra amb el vídeo que encapçala aquest text: a Andorra s'aplica una educació per competències. I podríem també parlar de l'escola de la Reggio Emilia, model inclusiu i constructivista que vaig comentar en aquest altre blog l'altre dia. 

La finalitat d'aquesta escola que existeix no és la de formar als alumnes com a gravadores o llorets que siguen capaços de repetir els rius de la península Ibèrica o de definir què és una illa. La veritat és que la nova escola és més complexa. La teoria ha de servir per millorar la pràctica i teoria i pràctica sovent són dos conceptes que l'escola actual disassocia. El fet que l'alumne sàpia relacionar teoria amb pràctica el permet no aprendre sinó entendre allò que tracta. Quan es parla d'ensenyar per competències es parla precissament d'això mateix. Deixar endarrere el sistema actual i la concepció encara avui de massa pares de que garrit que entra a l'escola garrit que ha de sortir llicenciat de la Universitat pot permetre'ns entendre d'una vegada per totes que l'escola és formació per al camí que elegeixi l'al·lot, siga el que siga, tant si és universitat com formació professional i aprenem així que l'escola ha de formar per a la vida i que la vida ha d'entendre's com a objecte d'estudi de l'escola.

L'escola per competències és transversal i no només canvia
la manera d'aprendre sinó que permet aplicar a la vida
allò què s'ha après. (Autoria pròpia, taula conceptual copiada i
traduïda d'una altra taula semblant que corre per internet)

Tota persona que ha estat escolaritzada ha de ser capaç de relacionar conceptes, fets, procediments i que la persona competent és aquella que sap relacionar-ho tot i procedir en conseqüència i que és incompetent aquell individu a qui li falla un d'aquests pilars anomenats: conceptes, fets, procediments i actituds per poder encarar-se als reptes que li sorgeixin, siguen matemàtics dins d'una carrera de números o bé siguen alimentaris quan surt a fer la compra. I això, tristament no sempre és així. Molts som, encara, els hereus d'un sistema en el qual se'ns ha premiat el saber conceptes i el saber resoldre problemes però que no se'ns ha ensenyat a pensar i a relacionar les dues cares de la mateixa moneda. 

A classe parlam de tres peus o pilars: conceptes, procediments i actituds. En Zabala n'anomen quatre al afegir-hi els fets. Després de reflexionar-hi molt, crec que coincidesc amb en Zabala i em decant per parlar de quatre peus. Sempre que entenguem els conceptes com la base teòrica d'un procés (què és el cafè i què necessitam per preparar-lo); els procediments ho entenguem com la posada en pràctica d'aquests coneixements (quan feim el cafè) i l'actitud, a part de l'amor cap al què s'està fent, que és el que es comentà al vídeo-conferència de la darrer classe, crec que hi ha que entendre-la també com la manera com, amb el què s'està fent, s'interacciona amb l'entorn (si prepar cafè, una bona actitud serà demanar quanta gent en vol, si no estic tot sol). Conceptes, clar; procediments, clar; actituds, clar; però per què fets? No sempre en Zabala es referia als fets com jo ara ho faré, però és la manera que crec que m'encaixa més el concepte si l'entenem com al context: tot procés, siga el que siga, depèn del context en el qual es produeix. Un que domina els conceptes (ingredients), els procediments (és el rei de la cafetera) i l'actitud (fa el cafè amb passió italiana i n'ofereix a tot qui en vol amb un gran somriure) que no domini els fets i es trobi que no hi ha suficients gots té dos opcions: no dar cafè a tot qui n'ha demanat o davant d'aquest fet saber-se adaptar i fer servir una tassa. Entenc el pilar dels fets com el context que envolta un procés i que, en certs casos, implicarà l'adaptació de l'individu. El veritable competent és aquell qui domina la teoria i ho demostra en la pràctica i que té una actitud exemplar i una capacitat d'adaptació als fets/context que el fan ser un McGiver de l'àmbit que faci falta.

Aprendre ha de ser un camí que vagi des d'allò que ja se sap fins a nous coneixements ben assolits i entesos (autoria pròpia)

Perquè aquestes competències puguen ser apreses han de ser funcionals i significatives: a tot el què s'aprèn se li ha de poder donar una aplicació o, com a mínim, poder respondre per què ho ensenyam: ha de poder ser entès. Això té un nom, que és el d'aprenentatge significatiu. Els coneixements han d'aprendre's a ensenyar-se a partir dels que els alumnes ja tenen de base. Si vull ensenyar llengua, i el tema que toca són els dialectes la millor manera que els aprenguen no serà amb una taula de diferències i semblances sinó fent que els puguen escoltar i reconèixer i comprendre per què els explicam. Això significa que per ensenyar a ser competents i a que aprenguin de forma significativa la lliçó cantada magistral des de darrere la taula ja no serveix: la nova escola requereix una major implicació i involucració del professor, que és qui ha d'ajudar a co-construir el saber dels que vindran.

Concepte: Cafè, què és, com és? Procediment: Facem-lo. Actitud: Amb voluntat, amb amor italià. Fets: Era una bon hora per prendre un bon cafè, el context s'hi adeia. #edubateMA #bialetti #cafesDern #cafe Sempre és hora per fer es café.

Una foto publicada por @jordiformentera el Nov 11, 2014 at 3:21 PST