Els ocells engabiats no poden volar

El darrer dia a classe parlàrem del que no es va saber si anomenar-se Open Education o Educació Oberta. Bé, em permetré el luxe de començar reflexionant una mica sobre això i és que, tot i que a vegades hom diga el contrari, pens que el nom sí fa la cosa. Abans d'anomenar-ho, però, hem de saber què és el que volem batiar. L'educació oberta és aquella que es constitueix per recursos educatius oberts com puguen ser, per exemple, recursos educatius amb llicències obertes. La idea, per entendre-la una mica a nivell piratilla, és que copyright i llicència oberta són antònims. La voluntat de les llicències obertes és alliberar el coneixement de manera que tothom puga accedir-hi i nodrir-se'n. No sense algunes consideracions, tal com s'observa més endavant. Però no ens avancem als fets. La cosa és que la pedra angular de tot aquest trellat és que l'educació oberta permet ensenyar i aprendre a partir de recursos lliures.  

Ara figurem-nos que, a l'era de la informació i de les comunicacions no hi hagués forma legal de compartir de manera lliure el coneixement. Tot el saber es trobàs engabiat per drets que en dificulten la seua difusió. En un estadi com el proposat el que ara pot compartir-se amb el món sencer queda relegat únicament a aquells privilegiats als quals se'ls transmès aquest coneixement. En una dimensió on les llicències obertes no existeixen ens condemnam a tenir el coneixement tancat, sense que puga ser refutat, compartit o ampliat. En definitiva, parlam d'un saber empresonat sense possibilitat de volar. És per aquesta raó que, lluny de crear manlleus i afegir nous anglicismes a la nostra parla, crec que el terme més correcte per anomenar la Open Education hauria de ser Educació Lliure o Coneixement Lliure en contraposició del que està tancat per diverses raons que en dificulten l'accés. 

Imatge lliure extreta de Wiki Commons

Les llicències obertes, però, no crec que siguen únicament fruit de la bondat de voler compartir sinó que, tot plegat va lligat amb el bot que han fet les noves tecnologies en els darrers anys. A hores d'ara carregar i descarregar documents és molt fàcil i molt ràpid i això és precisament el que més facilita l'avanç de la comunicació (alerta amb la sobre-informació!). Aquest tipus d'informació permet editar, compartir, corregir, ampliar, citar, mostrar i reeditar i més verbs que ara no em recorden. 

Segons el que es parlà a classe, l'argument principal de Jordi Adell a l'hora de defensar l'educació oberta és que, si un estudi científic ja ha estat pagat per la Universitat que el patrocinava o ha rebut subvencions, haver de pagar per accedir-hi és pagar un estudi que ja ha estat pagat. És com del que es queixen els catalans, que paguen uns peatges per a unes autopistes que ja han estat pagades i amortitzades.  

De tota manera, i aquí ve la part més personal de tot això, no crec que tot hagi de ser Creative Commons, Wiki Commons, etcètera: d'accés lliure. A l'hora d'escollir què entra i què no entra en aquesta carpeta avui encara massa petita de les llicencies obertes crec que tota la responsabilitat cau damunt l'autor que és, en definitiva, qui escull si el que ha creat vol que siga d'accés lliure o no.

• Llicència Oberta vol dir coneixement gratuït? Sí, però amb matisos. 
• Educació Oberta vol dir coneixement gratuït? No.

Parlem-ne. La UOC i la UNED són universitats que es proclamen a sí mateixes com a obertes. Faltaria veure fins a quin punt ho són. L'educació oberta és aquella educació que fa servir recursos educatius oberts. És a dir, l'educació oberta fa servir material amb llicència oberta. Si aquest ensenyament, però, ve dirigit i reglat per un equip professional òbviament no pot ser gratuït. Si l'estudiant aprèn per lliure, llavors sí. 

En el meu cas, a l'hora d'afegir l'icona CC al blog, he optat per una opció bastant restrictiva. Però, com tot, té una justificació. Tot i ser una llicència oberta, si algú utilitza el què he escrit m'ha de citar. Així i tot no vull que si qui m'utilitzi ha fet algun canvi al que he escrit ho notifiqui i no que se m'atribueixin paraules o idees que no han estat meues. Un altre punt és que si jo no m'estic enriquint amb el que escric (cosa que m'agradaria, i comprar-me això) no vull que un segon o un tercer sí que ho faci. Si ho fa que me'n pagui el percentatge just i un xic més. Per evitar que terceres persones puguen enriquir-se a la meua costa o responsabilitzar-me de paraules o variacions del meu escric que no he fet també exigesc que qui comparteixi res des del meu blog ho faci amb les mateixes restriccions que ho faig jo. 

Una pega que li veig a tot plegat: si col·loc el gadget CC se suposa que tot és CC. M'agradaria trobar un mètode que permetés compartir el que he escrit però que no permetés la lliure circulació de les meues fotografies, en el supòsit que en penjàs cap. 

Una idea que trobaria molt digna i gratificant cap a l'autor és que els treballs que es pengen a la xarxa amb llicència oberta tenguessin l'opció de rebre una bonificació voluntària per part de qui en fa ús. És a dir, si jo vull buscar i trob un treball que parli sobre la tortugueta mora a les Pitiüses amb llicència oberta se'm permeti l'opció de donar a l'autor una retribució voluntària com a gratitud per la seua tasca i és que, en contra del que crec que defensa Jordi Adell (tampoc ho puc assegurar) no tots els treballs estan pagats per les Universitats ni han rebut beques suficients per part de l'Estat. Els treballs de final de màster o els treballs de final de Grau, per exemple, som els alumnes qui pagam per redactar-los i dotar-los d'un caràcter oficial. No fóra just que, per suposar que ja hi hem guanyat el que ens pertoca, no poguéssim rebre res més. La virtut de les llicències obertes hauria de ser la possibilitat d'un micro-mecenatge voluntari que garantís i fomentàs l'ús de d'aquest univers lliure i el popularitzàs. La idea vindria a ser un: 

Gràcies per descarregar aquest document. Ens ompli d'orgull i satisfacció el vostre interès per aquesta obra. Si ho desitja pot formar part d'aquest projecte amb una contribució voluntària de 50 cèntims d'euro. 

Deixem que la informació voli lliure. (foto CC extreta de flickr)

EPA! Que salpam de nou!

Digueu-me purista si voleu però a jo això de mesclar idiomes perquè sí no em tira gaire. De fet no m'ha agradat mai, mica. Sense pretendre voler fer una defensa a ultrança de la nostra parla crec que sortosament tenim una llengua capaç, en major o menor fortuna, de desenvolupar-se en qualsevol àmbit sense haver de mester gaires préstecs d'altres idiomes. A banda d'això, igual pel meu deix més romanista (o estrictament romàntic) consider que sent com som hereus de la tradició llatina hem de ser fidels a les nostres llengües romanes i és per això i per res altre que al meu Entorn Personal d'Aprenentatge no l'escriuré com a Personal Learning Environtment. 

Així i tot, hi ha que saber de què parlam quan feim referència a aquests entorns personals d'aprenentatge. Castañeda i Adell han descrit aquests entorns com a un tot que està format per tres parts inherents les unes a les altres: 

1) l'accés a la informació

2) els mecanismes necessaris per formular i crear una opinió al respecte

3) les eines per compartir i posar en comú les reflexions a les quals s'ha arribat. 

Per tant, del que estam parlant és d'un espai que propiciï i faciliti la possibilitat d'accedir a la informació, de gestionar-la per formar-nos-en una opinió al respecte i de les eines a partir de les quals es puguen compartir i posar en comú les conclusions a les quals s'ha arribat. Dit d'aquesta manera pot semblar tot plegat molt tècnic o, fins i tot, academicista. Per sort no té perquè haver de ser únicament així. Aquest procés el feim des del mateix moment, per exemple, en què agafam el mòbil per accedir a twitter i informar-nos de quins han estat els succeïts principals de la jornada (accedim a la informació). Una volta informats, encara dins twitter, podem crear un o més d'un tweet (cream) i compartim la nostra opinió amb la resta de la comunitat Twitter. 

EPA número 1 

És per això que consider que la idea de crear un EPA i materialitzar-lo dibuixat no és tan senzill com pot parèixer. Especialment pel fet de ser l'entorn p e r s o n a l de cada un. Expòs el meu cas perquè ens puguem entendre. 

Com pot observar-se a la imatge número 1, aquest EPA té diverses icones que es troben damunt de la línia. I encara l'hauria pogut fer més complex, com pot veure's amb la imatge número 2 que és, de fet, el meu EPA definitiu. 

Twitter, de la mateixa manera que la Viquipèdia, en el meu cas haurien d'estar situats al centre de l'esfera de manera que beguessen i s'impregnassen, al mateix temps, de l'accés, la creació i la compartició. Jo som viquipedista i utilís la Viquipèdia per accedir a tot tipus d'informació. També la gestion i en crei de nova i com que tot allò que es crea a dins la Viquipèdia queda en obert, ço fa que siga consultable i compartible amb la resta de navegants. Tal com he exemplificat més amunt, passa el mateix amb Twitter. Si seguim amb la meua autobiografia EPA, com que en algunes ocasions he penjat fotografies a flickr i, alhora faig servir aquesta pàgina per cercar imatges i accedir a informació gràfica, és una eina que es troba a mig camí entre l'accés i la compartició.

Això des Entorns Personals d'Aprenentatge a internet és molt relatiu. De veritat hi ha serveis estrictament d'accés, creació o compartició?

— Jordi (@jordi_drf) enero 15, 2015

EPA número 2

Cal dir que tot això sempre és molt discutible. En el meu cas faig servir youtube només com a font per veure vídeos i no com a punt de compartició (hauria pogut afegir-ne algunes més com en la nube, repelis.tv, ver series y novelas o seriesflv que són pàgines que serveixen com a alternativa als tancaments de series i pelis Pepito, la retirada d'enllaços de series.ly i altres servidors on accedir a pel·lícules i sèries.